Lectora. Revista de dones i textualitat.
Col·laboració d’Anna Aguilar-Amat, febrer 2006
Auto-poètica
El mot “escriptora” significa diferents coses per a mi, des
de la perspectiva dels diferents gèneres. Quan dic “poesia” (del grec poiesis, creació) veig un mot
semànticament extens que s’aplica a totes les arts. La poesia és la llibertat
de pensar allò què percebem d’una manera subjectiva i particular, escollint uns
aspectes i rebutjant uns altres per tal de crear un efecte connotatiu i en
darrer lloc denotatiu. En l’art la manca de sentit no és una mancança, un
defecte, ja que sovint mostra els límits del que anomenem “sentit” des d’un
punt de vista massa convencional. De la mateixa manera un excés d’imatges o de
seqüències, cosa que potser caracteritza la poesia dels llibres que he publicat
fins ara, pot esdevenir manca de sentit, i significar la cerca d’un sentit nou.
No en va som, els de la generació dels 60, fills de la televisió i adolescents
dels video-clips.
Per altra banda
el fet d’escriure assaig, articles pels diaris o novel·la històrica, és una
activitat molt més constreta que gaudeix d’una expectació del mercat que sovint
suposa una veritable limitació. Això no vol dir, però, que el talent de l’autor
es veu reflectit, precisament, en l’habilitat de conduir al lector, sense que
aquest experimenti esforç, per camins verbals que li són coneguts fins a llocs
que li són desconeguts, i/o viceversa (i en això radicaria altre cop la poiesis.)
Si bé abans el text escrit era
carregat d’autoritat, la proliferació del material textual és tan gran i
gaudeix de tants formats que ja no podem dir “això ho he llegit a algun lloc”
com una garantia de veracitat. La història de l’escriptura és plena de mentides
i de mitges veritats que s’emmagatzemen per sempre a les biblioteques, per la
qual cosa el paper de l’”intelectual” també és força confús. Tanmateix cal
prendre l’escriptura per la seva naturalesa d’extensió de la comunicació oral
cap a un present més dilatat: permet arribar a més oients, com si fos un ‘altaveu’.
És cert, però, que el fet de posar un pensament per escrit, i després
publicar-lo, serveix en la majoria dels casos per reflexionar més intensament
sobre allò que s’enuncia, la qual cosa és molt convenient perquè un cop
publicat un text és impensable el camí que pot arribar a fer, tant físicament
com mental.
També pot passar que una obra o un
autor no siguin compresos per la seva contemporaneïtat i sí per les generacions posteriors. Aquestes
poden identificar, un cop ocorreguts els canvis, quines ments els percebien amb
lucidesa. La lucidesa d’una obra determinada sovint fa que es percebi com a
lúcid tot el pensament d’un autor, cosa que pot ésser encertada o no. Per
aquest motiu la posteritat d’una obra no em sembla un aspecte gens prioritari
de l’acte d’escriure, car com a dona, el meu cognom no ha de passar de la
segona generació, i sembla més adient concentrar els meus esforços, com fan moltes
altres dones, en la fungibilitat de l’art d’avantguarda. Com diu el poeta
eslovè Kajetan Kovic’: “Escriviu per a vosaltres mateixos / i només allò que /
li diríeu a algú que compartís els vostres sentiments. / No escriviu per a
l’eternitat, / escriviu com si el que hagueu d’expressar / pogués també
romandre / sense escriure.